IM Roth 2014 o què fer per evitar fracassar en una cursa

Des de que vaig començar aquest bloc, sempre he posat les vivències que m’han passat siguin positives o negatives, bones o dolentes. En aquest cas no faré una excepció.

IMG_2150Dubtes sense resposta

De Roth 2014 sempre em quedaran els dubtes de que i si…

…el dia d’arribada enlloc de les gairebé 11 hores de cotxe haguéssim trigat les 6/7 previstes?

…i si haguéssim pogut descansar bé la primera nit?

…i si haguéssim pogut controlar millor l’alimentació prèvia?

…i si el dia del breafing i entrada de material s’hagués pogut fer tot en menys de les 6 hores al sol que vam passar entre cotxe i caminar?

…i si la nit anterior no hi hagués hagut una “BODA” al nostre hotel?

…i si no haguessin acabat l’aigua i isotònic en alguns controls de bicicleta?

…i si la temperatura aquells dies no hagués sigut de 32/34/37 graus?

Tan sols sé que a mi (i als dos companys més del club) ens va caure un mite. L’organització, l’ambient, tot en general no ens va semblar ni de bon troç el que ens havien “venut”. I això ja ho pensàvem el dissabte al migdia.

La cursa

El dia de la cursa, després de dormir ben poc, ens llevàvem a les 3 del matí, per preparar bosses i anar cap a la sortida on encara havíem de revisar bicics i deixar bosses de ciclisme i arribada.

Arribem d’hora com l’organització havia recomanat. La meva sortida era a les 7:50, feu números de les hores que tenia pel mig… Surten el Jordi Ferré primer, més tard el Dani de Canet i el Joan Tarrats i ja gairebé al darrer calaix un servidor. Una hora i escaig abans intento menjar-me l’entrepà que ens havia preparat l’hotel com a esmorzar. No m’entrava res, tot i així intento menjar. Per beure ens havien donat aigua amb gas, toma ya!!!

La natació és bona. El fet de sortir en grups petits fa que  no hi hagi cops i sigui molt còmoda. Amb el que no comptes és que en un canal tancat, surtin gairebé 375/400 metres de més respecte els 3800 previstos. Errada greu considerant el prestigi de la prova. No va ser un error meu d’orientació, a tots tres ens va sortir una distància semblant.

Una transició una mica lenta, degut a portar gent al davant, canvi de roba, posar-me el culote (no volia fer-ho amb el mono)…i comença el segon sector.

IMG_2157Tothom parla de la bici, plana, molt plana, ideal per fer “tiempassus”. Doncs que no ens enganyin. De plana res de res. Et venen 1200 m, però al final són vora 1700 els que hi han. Quina mania de no dir la veritat. No costa res i un ja es mentalitza. Continuades pujades i baixades, amb pocs descansos, amb lleuger aire de cara i el que més va fer mal, una calor horrorosa! Gent estirada per terra a l’ombra, va ser la tònica general en els darrers km. Jo confiava fregar les 6 hores i baixar. Em va ser impossible. Suposo que també hi va contribuir el fet d’haver d’aturar-me dues vegades en dos avituallaments diferents esperant que arribés aigua. Es va acabar. En una prova on la gent paga XXX euros, no es poden permetre aquest luxe. Al final van arribar els bombers en un d’aquests controls i omplen bidons reutilitzats amb aigua on es podia apreciar clarament arena i herbes donant voltes al fons, ah! i sense tap… una situació caòtica al meu entendre. L’organització d’un esdeveniment com aquest ha de saber quina és la previsió metereològica i preveure’n les conseqüències.

Amb tot acabo la bici ja amb l’estòmac mig regirat, en total portava encara no 7h30′ de cursa. Em canvio de nou i començo el darrer sector. La cursa a peu la venen com que no has de fer tombs i que pel corredor és molt millor. La realitat és que t’envien pel voltant del canal, amb humitat molt alta on els acompanyants tenen difícil fer el seguiment, de fet en tota la cursa no ens vam veure ni una sola vegada. Ben trist. Et recomanen uns punts on veure a la gent, però díficilment sense conéixer la zona s’hi pot accedir fàcilment i ni pensar l’embolic de cotxes que es genera.

Des del primer moment em trobo fatal, vomitera, cada vegada que intentava córrer havia d’aturar-me… malament del tot. El meu cap no ho veia clar i la veritat havia vingut a córrer no a caminar. Si això em passa al km 32 és una altra cosa, però no entrava dins els meus plans fer una marató sencera caminant. Per sort no tinc la necessitat d’haver de lluir una medalla a qualsevol preu i em puc permetre el luxe de no continuar i llestos. Si hagués acabat, segurament el record seria horrible i l’endemà mateix hauria posat a la venda el neopré, la bici…tot!

Bé, la conya marinera va ser quan passat el km6 o 7 i ja amb les intencions ben clares de plegar, arribo a un avituallament i em diuen que no podia plegar allí que no tenien cotxe escombra ni res, que havia d’anar al següent, així van passant controls i controls fins arribar al km 24! o sigui 18 km fets per voler acabar!!! no hi ha paraules. Li pregunto a l’encarregat del control:

-Què faig per plegar?

-Has  d’anar a Roth, aquí no ho pots fer.

-No hi ha cap vehicle ni res per portar a qui vol plegar, es fa mal o no pot continuar?

-En ppi no. Nosaltres fins que no pleguem (4/5/6 hores més tard) no marxem d’aquí.

-PERFECTE. Quant hi ha fins a Roth?

-Uns 7 km caminant.

-Quina part del que t’he dit no has entés? No vull caminar més, passo de continuar. No m’estic divertint.

-Em sap greu no et puc ajudar.

Aquí ja em vaig encendre i crec que amb raó. I si una persona pren mal de veritat? Finalment em giro i veig a dalt de tot d’un dels ponts que travessaven el canal, una ambulància de la Creu Roja. Giro, m’enfilo pel bosc i faig cap a dalt del pont. M’acosto cap a ells i els dic, nois no em trobo bé i vull plegar. Ràpidament em posen una manta (feia 10′ que s’havia tapat el cel i havia començat a ploure de mala manera i la temperatura baixava i baixava…ideal vaja), i truquen a un transport per tal de portar-me a Roth on tenien el campament mèdic instal.lat. Una vegada allà sóc atés pel metge i li dic que ja em trobo millor que només era una mica de mareig… Realment no em trobava malament, però era la única manera de sortir d’allí. Crec que això no és digne d’una organització de “10”.

Una vegada a Roth, sense mòbil i sense manera de saber on era la Rosa vaig a recollir la bici entre una gentada de por, preguntant 127 vegades on eren, pq clar indicar-ho en English, hauria sigut massa feina per l’organització. De casualitat i quan ja portava la bici i carregat com un ruc amb les bosses em creuo amb la Rosa. Bufff!!! quin xurro hem tingut. S’esperaven a l’autocaravana del Jordi que va fer de refugi per un instants.

Ah…aquí encara no s’acabava la festa. Llavors havíem d’anar a recollir el cotxe que havíem deixat a la matinada a HILPOLTSTEIN. Després de fer els gairebé 30/35′ arribem just al davant quasi de l’entrada i sorpresa, havien tallat la carretera i no podíem passar. Havíem de desfer de nou el camí i tornar per una altra banda, gairebé al final 1h30′ de nit esquivan ciclistes que anaven per la carretera sense llum carregats amb les bosses.

A aquestes alçades de l’entrada, entendreu que el meu record d’Alemanya no sigui massa positiu.

Al final va ser com un entrenament de qualitat fet a 2000 km de casa on no vaig tenir l’oportunitat de buidar-me com ho va demostrar el fet de poder anar a córrer la mateixa setmana que vam arribar, o sortir en bici o nadar. Després de fer un IM seria impensable, al menys per molts mortals com ara jo.

No vull acabar sense felicitar al Jordi Ferré per la gran cursa feta, així com al Dani i a tots i a cadascun dels i de les persones que van poder finalitzar. Té molt de mèrit acabar.

Em quedo amb les ganes de saber què hauria passat en condicions menys adverses, com hauria respost el meu cos.

I també em quedo amb els dies anteriors a Chamonix i la tornada per la Provença. Em sap greu però a casa nostra cada vegada som més francesos i menys alemanys!

Reflexió

Cal cuidar i preveure tots els detalls abans d’una prova important. De vegades ens deixem portar pel què diuen o per les publicacions, etc. i potser és molt més pràctic anar al costat de casa assegurant llavors que molts dels factors que poden fer trontollar una cursa els podràs controlar.

Aviat ho sabré del cert això. Amb l’espineta clavada i encara amb ganes al cap i a les cames, m’he inscrit a l’Ironman de Barcelona. Veurem com va en aquest segon intent!

Gràcies

Sempre acabo donant les gràcies a la gent poca o molta que em segueixen que m’envien wapps, missatges, comentaris i que fan que encara que estiguis ben lluny, et sentis molt ben acompanyat. A tots vosaltres, amics, companys, Cambrils Club Triatló, Néstor… moltes gràcies. Però si sempre tinc una menció especial per la Rosa, en aquesta ocasió ha de ser molt més gran. Anar d’acompanyant a Roth no ha sigut fàcil. Millor dit, ha sigut un infern. Crec que mai podré agrair-te tot això…

ROSA per la Provença

Advertisements

Quant a Narcís Domingo

Muntanya, curses, triatló, música, cuinetes i més coses
Aquesta entrada s'ha publicat en BLOG i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a IM Roth 2014 o què fer per evitar fracassar en una cursa

  1. Retroenllaç: Donant el tomb a l’any – IM Barcelona | Narcís Domingo

Els comentaris estan tancats.