un mes de pena un mes de glòria

Aquesta seria una bona descripció per les darreres 8/9 setmanes… Després d’acabar la mitja de Granollers molt content, un mes amb molèsties a la cuixa (zona isquio) em va fer ser molt prudent amb tot i anar dosificant i escoltant per si la cosa anava a més. Per sort un estudi biomecànic a Tot Cos, em va ajudar a corregir la postura dalt de la bici i a fer desaparèixer gairebé aquestes males sensacions. De fet és molt comú carregar més la zona isquiotibial quan s’utilitza la “cabra”.

Tot i això he pogut fer el previst, la marxa Ciclista Costa Daurada sota una pluja i un mal temps que t’agafaven ganes de ni sortir. De fet alguns es van quedar a casa a dormir…

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Després va venir el primer triatló de la temporada, el Doble Olímpic Terres de l’Ebre. M’interessava per diversos motius: hi havia més aigua de la mai nedada en competició, uns 3000 metres, el circuit de bici era molt molt pla, res a veure amb Extreme Man o Balaguer de l’any anterior i volia veure si les molèsties a l’isquio cuixa dreta milloraven o no. Al final resulta que dels 3000 metres, em van sortir 3600, en alguns casos 3800 o més…vam medir-ho a pams potser? La bici que havia de ser còmoda, va ser un infern. Vent de cara i de costat un 65/70% del circuit que feia molt difícil als mindundis com ara jo agafar un ritme constant. Per treure els 31km/h de mitja vaig suar tinta. I finalment córrer: baixava de la bici tot coix i ben espantat. Em donava la sensació que no podria fer ni un km! Al cap d’uns minuts la cosa es va normalitzar i vaig anar agafant ritme còmode…l’entrada va ser amb en Javi i el Raul …despreocupant-nos dels temps i gaudint. Sempre hauria de ser així.

El cap de setmana següent tocava la Tuna Race. Això de nedar, mai m’ha agradat, o millor dit, mai m’havia agradat. Us enganyaria si ara us dic que m’ha enganxat. No deixo de ser un paquet a l’aigua, però m’ho passo bé. La sensació d’angoixa ha desaparescut i s’ha transformat en una rutina agradable que et fa sentir molt bé i que a més no és gens lesiva. Aquí el repte era majúscul, nedar 5000 metres. El mal temps de nou i les fortes corrents van fer modificar la tirada prevista i finalment es va nedar uns 4100/4200 metres. Ja era més del que havia nedat mai a mar obert. Al final 1h07′, i el millor de tot amb ganes de repetir l’any següent. Els 3800m de Roth ja no són una barrera per si sols. Nedar en companyia però és molt diferent…

Continuem? Extreme Man Salou. D’un any a un altre ha canviat tot. Començant per la meva petita experiència en el món del triatló i acabant pel circuit d’aquesta prova, ara molt més plana pel que fa a la bici. El que no ha canviat són les ganes de fer trampes de molts participants. Perquè la gent s’entesta en fer drafting? o sigui.. XUPAR RODA!?!? si està prohibit!!! així després poden penjar a les xarxes socials que han aconseguit grans fites, temps estratosfèrics etc…quan realment són molt i molt falsos. Jo tinc clar que mai guanyaré res, però tampoc m’enganyaré a mi mateix fent trampes. La prova com a tal va anar molt bé. A l’aigua no em vaig notar massa fi (també hi havia uns metres de més aquí…). En bici, es va notar el treball del Manel fent-me rodar i rodar per pla i seguint els batecs del cor. Regular l’esforç és bàsic per baixar a córrer sencer i així va ser. Però … (sempre hi ha un però) vaig cometre un error de principiant. Anava tan a gust en bici que quasi ni pensava en hidratar-me. I això és paga i molt car. Les rampes en cursa no van trigar en aparèixer. Les sals perdudes no les havia recuperat. Fins a 3 vegades vaig haver d’aturar-me en un circuit molt i molt exigent. Amb tot al final 4h40′. Satisfet i amb la lliçó ben apresa de cara al futur.

Ja per acabar aquest cap de setmana em vaig penjar el darrer dorsal abans de Roth. Una petita escapada a Menorca va ser l’excusa ideal per fer la cursa més curteta de la III edició del TrailMenorca Camí de Cavalls. Encara em notava les cames carregadetes i és que només feia 5 dies que acabava l’EMSalou, per tant res de fer el ruc i anar còmode. Encara tinc massa present el trencament muscular d’aquest estiu en una prova molt semblant. Vaig sortir dels darrers amb l’intenció d’anar progressant i sentint com responia. Eren només 32 km, però van ser durs. Molt durs. Calor i humitat. La mateixa que em van fer acabar a l’hospital ara fa 2 anys també. Enganya molt Menorca. Aquesta vegada però i amb la lliçó de Salou també al cap…va ser qüestió d’anar menjant i bebent. 2h55′ i 10a posició!!! no sabia ni la gent que hi havia davant ni darrera ni res…em va fer gràcia acabar així.

Ara toca deixar de banda les curses, tornar a la rutina i acabar la preparació per a Roth 2014. El meu regal de 40 anys… pels 41 us prometo em regalo una samarreta o quelcom més “pràctic”.

Com sempre, agrair als companys/es del Cambrils Club Triatló, per ajudar, animar…i també a la Rosa clar, per ser-hi.

Advertisements

Quant a Narcís Domingo

Muntanya, curses, triatló, música, cuinetes i més coses
Aquesta entrada s'ha publicat en BLOG, TRIATLÓ i etiquetada amb , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.