De vegades allò que més ens agrada també ens pot fer mal… CDV 2012

De vegades allò que més ens agrada també ens pot fer mal: això és el que m’ha quedat després d’un cap de setmana gris i trist fent l’Ultra Cavalls del Vent. Tot va començar el divendres 28 de setembre. Al vespre ja érem a Bagà, recollir el dorsal, xerrar i veure’s amb amics/amigues que anem coincidint en curses i anar al breafing formava part del guió previst. En aquest ens van informà que la previsió del temps era del tot imprevisible. Ens podíem mullar, mullar poc, mullar molt…vaja una incògnita. També van indicar que tenien una alternativa B i una C per si de cas el temps es complicava molt, i poder evitar així la zona del Cadí. Després d’un bon sopar en companyia de l’Albert la seva Rosa, i la meva, vam anar a dormir tot desitjant que l’endemà tinguèssim un bon despertar.

Dissabte 29 de setembre, ens llevem a les 6, preparem material i a esmorzar. A les 9 teníem la sortida. El dia era gris, però semblava que es volia quedar així, sense masses sorpreses.

Inici de la prova des de la plaça de Bagà. Molt emocionant veure vora 1000 participants tots junts desitjant-nos uns als altres força i sort per completar els vora 85 km i 6000 metres de desnivell positiu de la prova. El primer tram és potser el més exigent, ens plantem després de més de 1700 de desnivell positiu i havent passat pel refugi del Rebost, al niu de l’Àliga. Gairebé tota la pujada ja va ser amb pluja, només havíem tingut una horeta de treva. A partir de les 10 i poc, aigua i més aigua. Els primers anaven molt endavant i la veritat en aquestse proves només es pateix per un mateix. Jo anava amb el bon amic Enric Terricabras, un tio amb una experiència brutal en ultres i llargues distàncies. Anàvem xerrant (quan podíem) i rient. Vam arribar força còmodes al punt més alt. Allí hi regnava una mica de caos. Portàvem poques hores i ja hi havia gent embolicada amb mantes tèrmiques. No pintava massa bé tot plegat. Allí ja va plegar gent. Vam menjar quelcom, ens vam tapar una miqueta més i vam decidir tornar a tirar per no refredar-nos massa. El següent control era Serrat de les Esposes, per arribar-hi s’havia de passar possiblement pels trams més tècnics. Entre la pluja i el fang, anàvem més ràpids a les pujades que a les baixades. Les darreres rampes “famoses” que t’acosten al refugi eren autèntiques pistes de patinatge. La gent anava per terra amb una facilitat insòlita. Més d’un va prendre mal en aquest tram. Arribàvem per fi al refugi portant 6 hores i poc més de cursa i 28 km. Més gent anava plegant. L’avituallament aquí va ser força pobre. Hi havia pa amb tomàquet, sense tall! ni formatge ni res… com podia ser? de què ens havíem d’alimentar, de gominoles ? ens vam queixar. Sort d’uns mini entrepans de nutella que m’havia fet la Rosa i que sempre acostumo a portar darrerament. No ens ho pensem massa i continuem direcció refugi Prats d’Aguiló, km 44 i equador psicològic de la prova.

El fred cada vegada era més intens. La pluja no parava de caure i anàvem tots ben mullats. Llavors arriba aquella sensació desagradable de formigueig a les mans, notes que perds la sensibilitat dels dits, agafes els bastons de manera automàtica, però sense massa força per aguantar-los. Trobes fang i més fang. El fred i el vent van calant dins el cos.

Arribem a Prats d’Aguiló encara amb claror de llum. I sorpresa, s’atura la pluja. Vam pensar…ara és la nostra. Ens canviem de roba i a la fenyeeee… Temps d’entrar a canviar-nos i sortir a menjar un plat de pasta (primer refugi on vam estar tancats i sense mullar-nos en tota cursa gairebé), havia tornat a començar a ploure. Va ser en aquell instant on aprofitant que teníem línia, vam trucar a les respectives. Estava tothom una mica histèric. Ens van comentar que havia plegat una gentada de por. Dins el refugi l’ambient era de pessimisme. A més la mateixa metgessa ens va anunciar que al pas del Gosolans (2400 m) hi havia tempesta de pluja i de neu. La sensació tèrmica llavors era molt i molt baixa. De fet tots tremolàvem tot i tenir l’estufa al costat. Després de parlar-ho i discutir-ho…decidim abandonar. No valia la pena continuar veient el panorama que ens esperava. Amb 9 hores de pluja ja n’havíem tingut prou per aquesta vegada. Arribàvem a Bagà gairebé dues hores més tard, degut a que des del refugi a la civilització hi havia una bona tirada. La sensació era de mini fracàs. Físicament no anàvem malament però no sabíem si la cosa pintaria encara pitjor del que ens van informar. Una vegada arribes a una situació així, ets ben lliure de triar. O continuem o ens aturem. De vegades és la mateixa organització que ni et dóna opció. Potser aquí ho haurien d’haver fet? Sigui com sigui alguns van continuar. D’aquests alguns van aconseguir arribar a meta, d’altres van plegar o els van fer abandonar amb clars símptomes d’hipotèrmia. La Teresa Farriol no ho va aconseguir. El fred es va apoderar d’ella. No posaré pas els detalls de com va anar aquella nit i com va arribar al següent refugi, però sí vull assenyalar que gràcies a uns participants anònims de la cursa, que van caure també amb hipotèrmia va aconseguir fer-ho… Poques hores després moria a l’hospital de Berga. (no pas de l’esforç com s’ha publicat en molts mitjans)

No vull culpar a l’organització. Els accidents passen. Podem morir de calor a l’estiu o de fred a la tardor. Tots sabem on anem. Només penso que un 80 % d’abandonaments són molts per una prova que tampoc és de les més dures del calendari. Cadascú pren les seves decisions i en som els únics responsables. De vegades però, si tinguèssim tota la informació o més dades hauríem canviat alguna de les nostres decisions…

Enhorabona a tots els finishers, enhorabona a qui va abandonar i enhorabona als qui van fer plegar.

Molts ànims a la família i amics de la Teresa Farriol.

Advertisements

Quant a Narcís Domingo

Muntanya, curses, triatló, música, cuinetes i més coses
Aquesta entrada ha esta publicada en BLOG. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

11 respostes a De vegades allò que més ens agrada també ens pot fer mal… CDV 2012

  1. Diana ha dit:

    És impactant el que has escrit, heu estat molt valents i vàreu prendre la decisió adequada. Ho sento molt per aquesta noia i la seva família.

  2. Josep M. Vidal Vidal ha dit:

    Narcís, tu saps que no és un fracàs. Deixa-ho com a un objectiu no assolit i que queda pendent, del qual n’has aprés coses bones i no tant bones.
    A la última cursa que vaig anar també va morir un participant (només portava 100-200 metres de cursa). No cal donar-hi voltes si és l’esforç o no. Hem de ser conscient de que busquem posar el cos al límit, però això ens ha de fer reflexionar que amb el límit no s’hi pot jugar.
    Ara toca buscar un nou repte!!

    • Narcís Domingo ha dit:

      I tant…l’any 2008 a la travessa del Montseny va passar un cas semblant però llavors va ser un accident. La muntanya ens ho dóna tot, però també ens ho pot prendre tot. Posar el nostre cos al límit té riscos i tots els coneixem. Les regles de joc són clares. Com bé dius hi hauran nous reptes segur…qui sap, potser una TRI?

  3. David ha dit:

    Bones company, jo vaig arribar al refugi del Serrat, quan portava 5 hores i tres quarts, i allà vaig abandonar amb els meus companys.
    Estic molt d’acord en tot lo que dius, afegeixo algo més: l’organització tenia 2 plans, escorçar a 68 o 48 km. Perquè no es va fer ? No val dir que és una copa del mon. Aquest any a Montblanc van escurçar i no va passar res.
    L’atleta a de vetllar per ell mateix, estic d’acord, però l’organització ha de vetllar per tots els participants, i no se que pensar,..

    • Narcís Domingo ha dit:

      Jo em pregunto el mateix! Moltes vegades amb tota la informació que tenen haurien de fer més. I repeteixo que no culpo a ningú del que va passar. Com bé dius han de vetllar per nosaltres…també per les figures, però no oblidar a la gent menys professional. Enhorabona per l’esforç i a pensar en nous objectius, siguin grans o petits!

  4. Ha estat una experiència molt dura, tant físicament com mental! I les teva narració així ho transment! Molts ànims i força en la recuperació!!

  5. Enric Terricabras Martí ha dit:

    Molt bona crònica Narcís. Va ser un plaer compartir quilòmetres amb tu. Ja han passat més de tres dies i encara no he recuperat la sensibilitat de les puntes dels dits de les mans i cada vegada veig més clar que vam prendre la decisió encertada. Certament, quan estàs en cursa només tens al cap acabar i infravalores aspectes que en altres situacions de la vida valores més . Com bé dius, no cal culpar a ningú ni buscar responsabilitats perquè a en Pau i família ningú els tornarà la 3a. Ha estat un accident lamentable…
    Per cert… no sé si has vist el vídeo o fotos… en Kilian arriba al Lluís Estasen amb plumó i les mans a la butxaques.
    Que sàpiques que ja tinc uns guants del Mercadona (m’atreviria a dir que són de kevlar…) Ja tinc ganes de més pluja i km.
    Fins la pròxima Narcís.
    Ahh… hem d’acabar la feina! (no m’agrada deixar les coses a mitges)

  6. Jo no em vaig mullar durant 7,8 o 9 hores, no tinc formigueig als dits, no vaig patir fred ni cansament físic però sí que vaig patir pel corredor que tenia a la muntanya i per l’amic que anava amb ell. I aprofito per agraïr a la organització que ens tinguéssin tan ben informats de com anaven els 10 primers perquè no passa res si els que hi teníem algú que corria ( o feia el que podia aguantant el fred ) estàvem hores sense saber en quin control eren mentre anàvem veient com arribaven corredors al poble amb mans envenades, descompostos pel fred, mullats fins els òssos …
    Només puc dir que és la cursa en que he patit més i no puc deixar de pensar en el Pau, allí, esperant a la seva 3a, patint a mida que anava passant el temps i ella no arribava al control.
    Tot plegat molt trist i lamentable … havent pogut ser molt diferent !!!
    1 petó

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s