A la segona oportunitat he pogut acabar la CCC. L’any passat el mal temps va obligar a l’organització a tancar la prova, i la majoria ens vam quedar al km 71/73 aprox. Aquest any la cosa pintava força diferent, o al menys al principi del dia. Després de mica en mica es va anar complicant. Com sempre nervis a la sortida i emoció, moltíssima emoció escoltant la cançó instants abans del tret de sortida. Tenia el dorsal assignat en funció del temps previst que havia dit que faria, entre 17 i 19 hores. Potser era molt optimista ? Finalment ho vaig clavar, ja que no vaig arribar a les 18 hores. Sincerament crec que fins i tot hauria pogut ser menys. Vaig patir un parell de crisis després del control d’Arnuva i de la Fouly. No sé per quin motiu després d’avituallar-me sortia amb un “flato” horroròs al costat, cosa que no m’havia passat mai. Potser era que ho feia massa ràpid o no sabria explicar el motiu… Sigui com sigui no podia trotar i havia d’anar caminant. Ho vaig passar fatal fins que no em marxava.. Les hores anaven passant i les sensacions eren molt bones. Anàvem mirant el cel, perquè l’organització havia anunciat pluja per a la segona meitat de la prova. I efectivament no es va equivocar. Pluja, vent i temperatures baixes, molt baixes. Quan sorties d’un control, costava molt entrar en calor. Sort del caldet “de pastilla avecrem” que donen i que reanimaria fins i tot a un mort. Adjunto aquí la classificació i temps de pas per cadascun dels controls:
També unes fotos meves i de l’organització. Costa molt aturar-se i fer fotos en aquestes proves. Només tens ganes de tirar i tirar i acabar quan abans millor.
Finalment un video de NorthFace on es pot apreciar per quin motiu és tan especial la CCC i qualsevol prova de l’Ultra Trail du Mont-Blanc.
El proper any més…
P.S. Felicitar també al Jordi amb qui vam compartir gairebé tota la travessa i la Begoña que està feta una crack.
