Iron Man Barcelona: moneda a l’aire…

Ha sigut un any difícil per molts motius i aquest darrer mes no ha sigut una excepció. Quan tot sembla que anava de cara per Calella, un canvi inesperat de mides a la bici va provocar-me unes molèsties molt fortes a la zona de l’isquio de la cuixa dreta. Això m’ha obligat aquestes últimes tres setmanes a baixar quasi a mínims la natació, bicicleta i deixar de córrer.

Amb tot això, aquest diumenge, ser a la línia de sortida és com un miracle.

De fet si hi sóc és perqimagesuè els senyors d’Ironman només fan devolucions (tot i ser justificades mèdicament) fins a 2 mesos abans de la prova, tornant en aquest cas el 50% llavors de la mateixa. Una gran diferència amb el Sailfish de Berga on fa dos anys degut a un trencament muscular que em va deixar KO dos mesos em va retornar el 100% de l’inscripció menys un petit  % per despeses administratives. Per aquest motiu aquest proper any aniré a Berga 😉

El què passarà és un meló per obrir! pot ser que si tot va bé i acabo el sector de bici sense molèsties (fa 2 setmanes que no toco la bici dels tri) pugui caminar, o bé pugui córrer o bé hagi de plegar.

Sigui com sigui ja m’he preparat per les tres opcions. Provarem sort.

Sort també als meus companys Jordi i Ramon, segur que a ells els va de primera!

Anuncis
Publicat dins de BLOG, TRIATLÓ | Etiquetat com a , , , ,

Donant el tomb a l’any – IM Barcelona

IM Barcelona - Narcís DomingoNomés resta un mes per acabar un any que va començar l’octubre passat amb el full de ruta per Roth i que finalment s’ha allargat fins el 5 d’octubre. He sentit moltes vegades la gent que deia lo important és ser a la sortida d’un IM, això és lo complicat després de tantes sessions, de quilòmetres i quilòmetres a les cames. Doncs si tot va bé això haurà passat dues vegades aquest any. Una primera pel fatídic Roth i una segona per l’Ironman de Barcelona que tindrà lloc aquest proper 5 d’octubre. Ja només resta un mes per acabar de treballar detalls i tenir-ho tot a punt. Realment entrenar una prova així comporta sacrificis. Més dels que un es pensa. Darrers esforços i ja només quedaran per endavant 3,8+180+42,2.

Publicat dins de BLOG, TRIATLÓ

IM Roth 2014 o què fer per evitar fracassar en una cursa

Des de que vaig començar aquest bloc, sempre he posat les vivències que m’han passat siguin positives o negatives, bones o dolentes. En aquest cas no faré una excepció.

IMG_2150Dubtes sense resposta

De Roth 2014 sempre em quedaran els dubtes de que i si…

…el dia d’arribada enlloc de les gairebé 11 hores de cotxe haguéssim trigat les 6/7 previstes?

…i si haguéssim pogut descansar bé la primera nit?

…i si haguéssim pogut controlar millor l’alimentació prèvia?

…i si el dia del breafing i entrada de material s’hagués pogut fer tot en menys de les 6 hores al sol que vam passar entre cotxe i caminar?

…i si la nit anterior no hi hagués hagut una “BODA” al nostre hotel?

…i si no haguessin acabat l’aigua i isotònic en alguns controls de bicicleta?

…i si la temperatura aquells dies no hagués sigut de 32/34/37 graus?

Tan sols sé que a mi (i als dos companys més del club) ens va caure un mite. L’organització, l’ambient, tot en general no ens va semblar ni de bon troç el que ens havien “venut”. I això ja ho pensàvem el dissabte al migdia.

La cursa

El dia de la cursa, després de dormir ben poc, ens llevàvem a les 3 del matí, per preparar bosses i anar cap a la sortida on encara havíem de revisar bicics i deixar bosses de ciclisme i arribada.

Arribem d’hora com l’organització havia recomanat. La meva sortida era a les 7:50, feu números de les hores que tenia pel mig… Surten el Jordi Ferré primer, més tard el Dani de Canet i el Joan Tarrats i ja gairebé al darrer calaix un servidor. Una hora i escaig abans intento menjar-me l’entrepà que ens havia preparat l’hotel com a esmorzar. No m’entrava res, tot i així intento menjar. Per beure ens havien donat aigua amb gas, toma ya!!!

La natació és bona. El fet de sortir en grups petits fa que  no hi hagi cops i sigui molt còmoda. Amb el que no comptes és que en un canal tancat, surtin gairebé 375/400 metres de més respecte els 3800 previstos. Errada greu considerant el prestigi de la prova. No va ser un error meu d’orientació, a tots tres ens va sortir una distància semblant.

Una transició una mica lenta, degut a portar gent al davant, canvi de roba, posar-me el culote (no volia fer-ho amb el mono)…i comença el segon sector.

IMG_2157Tothom parla de la bici, plana, molt plana, ideal per fer “tiempassus”. Doncs que no ens enganyin. De plana res de res. Et venen 1200 m, però al final són vora 1700 els que hi han. Quina mania de no dir la veritat. No costa res i un ja es mentalitza. Continuades pujades i baixades, amb pocs descansos, amb lleuger aire de cara i el que més va fer mal, una calor horrorosa! Gent estirada per terra a l’ombra, va ser la tònica general en els darrers km. Jo confiava fregar les 6 hores i baixar. Em va ser impossible. Suposo que també hi va contribuir el fet d’haver d’aturar-me dues vegades en dos avituallaments diferents esperant que arribés aigua. Es va acabar. En una prova on la gent paga XXX euros, no es poden permetre aquest luxe. Al final van arribar els bombers en un d’aquests controls i omplen bidons reutilitzats amb aigua on es podia apreciar clarament arena i herbes donant voltes al fons, ah! i sense tap… una situació caòtica al meu entendre. L’organització d’un esdeveniment com aquest ha de saber quina és la previsió metereològica i preveure’n les conseqüències.

Amb tot acabo la bici ja amb l’estòmac mig regirat, en total portava encara no 7h30′ de cursa. Em canvio de nou i començo el darrer sector. La cursa a peu la venen com que no has de fer tombs i que pel corredor és molt millor. La realitat és que t’envien pel voltant del canal, amb humitat molt alta on els acompanyants tenen difícil fer el seguiment, de fet en tota la cursa no ens vam veure ni una sola vegada. Ben trist. Et recomanen uns punts on veure a la gent, però díficilment sense conéixer la zona s’hi pot accedir fàcilment i ni pensar l’embolic de cotxes que es genera.

Des del primer moment em trobo fatal, vomitera, cada vegada que intentava córrer havia d’aturar-me… malament del tot. El meu cap no ho veia clar i la veritat havia vingut a córrer no a caminar. Si això em passa al km 32 és una altra cosa, però no entrava dins els meus plans fer una marató sencera caminant. Per sort no tinc la necessitat d’haver de lluir una medalla a qualsevol preu i em puc permetre el luxe de no continuar i llestos. Si hagués acabat, segurament el record seria horrible i l’endemà mateix hauria posat a la venda el neopré, la bici…tot!

Bé, la conya marinera va ser quan passat el km6 o 7 i ja amb les intencions ben clares de plegar, arribo a un avituallament i em diuen que no podia plegar allí que no tenien cotxe escombra ni res, que havia d’anar al següent, així van passant controls i controls fins arribar al km 24! o sigui 18 km fets per voler acabar!!! no hi ha paraules. Li pregunto a l’encarregat del control:

-Què faig per plegar?

-Has  d’anar a Roth, aquí no ho pots fer.

-No hi ha cap vehicle ni res per portar a qui vol plegar, es fa mal o no pot continuar?

-En ppi no. Nosaltres fins que no pleguem (4/5/6 hores més tard) no marxem d’aquí.

-PERFECTE. Quant hi ha fins a Roth?

-Uns 7 km caminant.

-Quina part del que t’he dit no has entés? No vull caminar més, passo de continuar. No m’estic divertint.

-Em sap greu no et puc ajudar.

Aquí ja em vaig encendre i crec que amb raó. I si una persona pren mal de veritat? Finalment em giro i veig a dalt de tot d’un dels ponts que travessaven el canal, una ambulància de la Creu Roja. Giro, m’enfilo pel bosc i faig cap a dalt del pont. M’acosto cap a ells i els dic, nois no em trobo bé i vull plegar. Ràpidament em posen una manta (feia 10′ que s’havia tapat el cel i havia començat a ploure de mala manera i la temperatura baixava i baixava…ideal vaja), i truquen a un transport per tal de portar-me a Roth on tenien el campament mèdic instal.lat. Una vegada allà sóc atés pel metge i li dic que ja em trobo millor que només era una mica de mareig… Realment no em trobava malament, però era la única manera de sortir d’allí. Crec que això no és digne d’una organització de “10”.

Una vegada a Roth, sense mòbil i sense manera de saber on era la Rosa vaig a recollir la bici entre una gentada de por, preguntant 127 vegades on eren, pq clar indicar-ho en English, hauria sigut massa feina per l’organització. De casualitat i quan ja portava la bici i carregat com un ruc amb les bosses em creuo amb la Rosa. Bufff!!! quin xurro hem tingut. S’esperaven a l’autocaravana del Jordi que va fer de refugi per un instants.

Ah…aquí encara no s’acabava la festa. Llavors havíem d’anar a recollir el cotxe que havíem deixat a la matinada a HILPOLTSTEIN. Després de fer els gairebé 30/35′ arribem just al davant quasi de l’entrada i sorpresa, havien tallat la carretera i no podíem passar. Havíem de desfer de nou el camí i tornar per una altra banda, gairebé al final 1h30′ de nit esquivan ciclistes que anaven per la carretera sense llum carregats amb les bosses.

A aquestes alçades de l’entrada, entendreu que el meu record d’Alemanya no sigui massa positiu.

Al final va ser com un entrenament de qualitat fet a 2000 km de casa on no vaig tenir l’oportunitat de buidar-me com ho va demostrar el fet de poder anar a córrer la mateixa setmana que vam arribar, o sortir en bici o nadar. Després de fer un IM seria impensable, al menys per molts mortals com ara jo.

No vull acabar sense felicitar al Jordi Ferré per la gran cursa feta, així com al Dani i a tots i a cadascun dels i de les persones que van poder finalitzar. Té molt de mèrit acabar.

Em quedo amb les ganes de saber què hauria passat en condicions menys adverses, com hauria respost el meu cos.

I també em quedo amb els dies anteriors a Chamonix i la tornada per la Provença. Em sap greu però a casa nostra cada vegada som més francesos i menys alemanys!

Reflexió

Cal cuidar i preveure tots els detalls abans d’una prova important. De vegades ens deixem portar pel què diuen o per les publicacions, etc. i potser és molt més pràctic anar al costat de casa assegurant llavors que molts dels factors que poden fer trontollar una cursa els podràs controlar.

Aviat ho sabré del cert això. Amb l’espineta clavada i encara amb ganes al cap i a les cames, m’he inscrit a l’Ironman de Barcelona. Veurem com va en aquest segon intent!

Gràcies

Sempre acabo donant les gràcies a la gent poca o molta que em segueixen que m’envien wapps, missatges, comentaris i que fan que encara que estiguis ben lluny, et sentis molt ben acompanyat. A tots vosaltres, amics, companys, Cambrils Club Triatló, Néstor… moltes gràcies. Però si sempre tinc una menció especial per la Rosa, en aquesta ocasió ha de ser molt més gran. Anar d’acompanyant a Roth no ha sigut fàcil. Millor dit, ha sigut un infern. Crec que mai podré agrair-te tot això…

ROSA per la Provença

Publicat dins de BLOG | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari

Recta final Roth: a 30 dies i encara amb dubtes

roth 2014Ha passat el temps i ja només falta un mes per arribar a Roth. Això vol dir que comencen a sorgir dubtes, lesions, molèsties… segons els entesos, molt habitual per aquestes dates. Des de l’octubre preparant una prova on tot pot sortir molt bé o molt malament. Molts aspectes no depenen d’un mateix. També hi ha un % de sort que cal tenir en compte. Que si una averia, que si punxar una roda, mal temps…per tant cal haver gaudit de tot el camí o al menys haver-ho intentat.

Per aixecar els ànims i motivar-me per a la recta final res millor que veure aquest vídeo:

Contiuem…

Publicat dins de BLOG, TRIATLÓ | Etiquetat com a , , , , ,

un mes de pena un mes de glòria

Aquesta seria una bona descripció per les darreres 8/9 setmanes… Després d’acabar la mitja de Granollers molt content, un mes amb molèsties a la cuixa (zona isquio) em va fer ser molt prudent amb tot i anar dosificant i escoltant per si la cosa anava a més. Per sort un estudi biomecànic a Tot Cos, em va ajudar a corregir la postura dalt de la bici i a fer desaparèixer gairebé aquestes males sensacions. De fet és molt comú carregar més la zona isquiotibial quan s’utilitza la “cabra”.

Tot i això he pogut fer el previst, la marxa Ciclista Costa Daurada sota una pluja i un mal temps que t’agafaven ganes de ni sortir. De fet alguns es van quedar a casa a dormir…

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Després va venir el primer triatló de la temporada, el Doble Olímpic Terres de l’Ebre. M’interessava per diversos motius: hi havia més aigua de la mai nedada en competició, uns 3000 metres, el circuit de bici era molt molt pla, res a veure amb Extreme Man o Balaguer de l’any anterior i volia veure si les molèsties a l’isquio cuixa dreta milloraven o no. Al final resulta que dels 3000 metres, em van sortir 3600, en alguns casos 3800 o més…vam medir-ho a pams potser? La bici que havia de ser còmoda, va ser un infern. Vent de cara i de costat un 65/70% del circuit que feia molt difícil als mindundis com ara jo agafar un ritme constant. Per treure els 31km/h de mitja vaig suar tinta. I finalment córrer: baixava de la bici tot coix i ben espantat. Em donava la sensació que no podria fer ni un km! Al cap d’uns minuts la cosa es va normalitzar i vaig anar agafant ritme còmode…l’entrada va ser amb en Javi i el Raul …despreocupant-nos dels temps i gaudint. Sempre hauria de ser així.

El cap de setmana següent tocava la Tuna Race. Això de nedar, mai m’ha agradat, o millor dit, mai m’havia agradat. Us enganyaria si ara us dic que m’ha enganxat. No deixo de ser un paquet a l’aigua, però m’ho passo bé. La sensació d’angoixa ha desaparescut i s’ha transformat en una rutina agradable que et fa sentir molt bé i que a més no és gens lesiva. Aquí el repte era majúscul, nedar 5000 metres. El mal temps de nou i les fortes corrents van fer modificar la tirada prevista i finalment es va nedar uns 4100/4200 metres. Ja era més del que havia nedat mai a mar obert. Al final 1h07′, i el millor de tot amb ganes de repetir l’any següent. Els 3800m de Roth ja no són una barrera per si sols. Nedar en companyia però és molt diferent…

Continuem? Extreme Man Salou. D’un any a un altre ha canviat tot. Començant per la meva petita experiència en el món del triatló i acabant pel circuit d’aquesta prova, ara molt més plana pel que fa a la bici. El que no ha canviat són les ganes de fer trampes de molts participants. Perquè la gent s’entesta en fer drafting? o sigui.. XUPAR RODA!?!? si està prohibit!!! així després poden penjar a les xarxes socials que han aconseguit grans fites, temps estratosfèrics etc…quan realment són molt i molt falsos. Jo tinc clar que mai guanyaré res, però tampoc m’enganyaré a mi mateix fent trampes. La prova com a tal va anar molt bé. A l’aigua no em vaig notar massa fi (també hi havia uns metres de més aquí…). En bici, es va notar el treball del Manel fent-me rodar i rodar per pla i seguint els batecs del cor. Regular l’esforç és bàsic per baixar a córrer sencer i així va ser. Però … (sempre hi ha un però) vaig cometre un error de principiant. Anava tan a gust en bici que quasi ni pensava en hidratar-me. I això és paga i molt car. Les rampes en cursa no van trigar en aparèixer. Les sals perdudes no les havia recuperat. Fins a 3 vegades vaig haver d’aturar-me en un circuit molt i molt exigent. Amb tot al final 4h40′. Satisfet i amb la lliçó ben apresa de cara al futur.

Ja per acabar aquest cap de setmana em vaig penjar el darrer dorsal abans de Roth. Una petita escapada a Menorca va ser l’excusa ideal per fer la cursa més curteta de la III edició del TrailMenorca Camí de Cavalls. Encara em notava les cames carregadetes i és que només feia 5 dies que acabava l’EMSalou, per tant res de fer el ruc i anar còmode. Encara tinc massa present el trencament muscular d’aquest estiu en una prova molt semblant. Vaig sortir dels darrers amb l’intenció d’anar progressant i sentint com responia. Eren només 32 km, però van ser durs. Molt durs. Calor i humitat. La mateixa que em van fer acabar a l’hospital ara fa 2 anys també. Enganya molt Menorca. Aquesta vegada però i amb la lliçó de Salou també al cap…va ser qüestió d’anar menjant i bebent. 2h55′ i 10a posició!!! no sabia ni la gent que hi havia davant ni darrera ni res…em va fer gràcia acabar així.

Ara toca deixar de banda les curses, tornar a la rutina i acabar la preparació per a Roth 2014. El meu regal de 40 anys… pels 41 us prometo em regalo una samarreta o quelcom més “pràctic”.

Com sempre, agrair als companys/es del Cambrils Club Triatló, per ajudar, animar…i també a la Rosa clar, per ser-hi.

Publicat dins de BLOG, TRIATLÓ | Etiquetat com a , , , , , , , , , ,

Ningú va dir que seria fàcil

Poques hores de dormir, dinar en pocs minuts, córrer per tot…aquest és el preu per fer realitat els nostres somnis o els nostres reptes. Fer “intro” és molt senzill, preparar-ho ja costa més. Una cosa important però, és gaudir també del camí. Això és el que faig. Tot i les adversitats. Continuem…20140319-234944.jpg

Publicat dins de TRIATLÓ | Etiquetat com a , ,

I Duatló de Vinyols

Aquest diumenge van organitzar els companys del VR VinyolsRunning la primera edició d’un duatló de carretera individual i per equips. El caràcter domèstic i no competitiu ha sigut lo millor. Pocs i ben avinguts. 5 km corrent + 18 bicicleta + 5 km corrent. Una manera de practicar transicions, posar km a les cames i de completar un bon cap de setmana. Gràcies VR per l’organització i pel bon ambient. El proper any més. Us deixo unes fotos on hi sortim els 3 companys del club que hi vàrem anar: la Núria, el Joaquim i jo.

Publicat dins de TRIATLÓ | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Han tornat…

Qui? Què? …doncs les famoses bones sensacions. Allò que massa sovint diem o comentem quan després de fer una cursa algú ens pregunta:

Pregunta: “…i com ha anat?”

Resposta: “BONES SENSACIONS”

Doncs no! Normalment sempre són normals, o dolentes, o acabem petadíssims o bé destrossats del tot.

Després de gairebé dos anys i pel mig un tendó tibial posterior que m’ha fet la vida impossible i un trencament muscular a la cuixa, aquelles bones sensacions han tornat. I com ho sé? doncs no ho sé,  no hi ha cap fòrmula matemàtica que ens tregui conclusions o resultats. Senzillament són això, sensacions, percepcions…

Per aquest motiu és ara el moment on més s’ha de vigilar. Quan ens pensem que ho podem córrer tot, fer el que ens sembli, és quan venen les lesions, molèsties, per tant toca escoltar bé tots els senyals i mirar de no caure en l’error d’altres vegades.

Tot això ha sigut fruit de dos caps de setmana seguits força moguts amb els companys del Cambrils Club Triatló:

  • Dissabte 25 gener sortida bicicleta Cambrils-Torreblanca: 142,5 km
  • Diumenge 26 gener cursa muntanya Saltaribes de Torreblanca: 16,5 km
  • Dissabte 1 febrer sortida bicicleta Cambrils-Gratallops-Cambrils: 103 km
  • Diumenge 2 febrer mitja marató Granollers

És molt curiós veure com el nostre cos s’acostuma a la rutina de treball i assimila si es prepara tot bé (d’això en té la culpa el Manel-entrenador) les sessions planificades. Abans per una cursa em passava 4 dies gairebé sense fer res i ara senzillament es tracta d’escoltar bé com respon tot i no forçar per acumular i fer base. Tinc clar que les notes finals aquest any són al juliol, però veure que anem superant tot just els primers parcials dóna satisfacció.

Publicat dins de BLOG | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari

Mitja Marató de Salou 15.12.13

Sembla una tonteria, però poder tornar a penjar-se un dorsal després de vora 4 mesos i mig fora de joc genera il.lusió. Il.lusió per poder tornar a córrer, per poder competir, per poder retrobar-me amb amics…per tot això em feia especial il.lusió fer la mitja de Salou. Des de que a principis d’agost em vaig fer el trencament muscular, ha sigut tot un procés de feina de formigueta de tornar a agafar confiança i ritme. D’enfortir la cama i també el cap de nou. Tot però s’acaba posant al seu lloc. La marca aquí era el de menys. Tenia clar (i així m’ho havia “indicat” el Manel) que millor no apretar i anar a ritme d’1:30 i mirar com em notava. La teoria era seguir el globus fins els km 20 aprox i a partir d’allí si em sentia amb ganes i portava benzina a les cames, provar de fer un sprint fins al final pujant el rimte. Així va ser. 20 km’s primers molt conservadors, parlant i rient amb el Jaume i altres companys mentres ens anàvem fent passant els primers moments freds del matí. Després la temperatura va ser boníssima. I apretar els darrer km i escaig. Temps final 1:29:00 clavat segons l’organització.

No es pot demanar massa més. Acabar sense cap molèstia, res que fes mal. Això era tot el que desitjava. Si a més tenia en compte que el dissabte ens havíem cascat vora 120 km de bicicleta a ritme viu pujant a Santes Creus amb els companys del Cambrils Club Triatló, doncs això molt satisfet. Ara a continuar treballant i a pensar en la propera fita, la Mitja de Granollers. Felicitar a tots els companys de club que van fer la mitja o els 10 km, de mica en mica tots van agafant ritme, tot i que és encara molt i molt aviat. Les notes es posaran a mitjans de 2014…i esperem que tots aprovats. Al Jaume també la meva enhorabona per la seva millor marca personal i al Sr.Vieito (ens posem de genolls) reverència per la seva victòria a Salou tot i no estar, i és veritat, encara al 100%.

Us deixo 4 fotos del diumenge, i la que potser més m’agrada la de grup a dalt del podi. Què bé ens ho passem.

I gràcies a la meva fan #1 !

Publicat dins de BLOG | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Suar la cansalada a Riudoms

Aquesta entrada va dedicada a la revista l’Om de Riudoms i a tota la gent de FemSafareig.cat que a partir d’ara en són responsables. Em va fer especial il.lusió poder participar en el darrer número, el 504, explicant què era per mi poder córrer o per quin motiu ho feia. I una vegada publicat em va fer molta gràcia veure que hi apareixien el Jordi Ferré amb qui comparteixo hores de triatló i club, l’Aroa amb qui he coincidit per aquest motiu també, el Marc amb qui ens veiem de mitja marató en mitja marató, i molt especialment  la Pilar i el Felipe.

La Pilar perquè juntament amb el Jordi J. vam compartir molts i molts km de marxes i de muntanya, quan tot es feia caminant i la gent en general no tenia pressa per acabar les coses sinó que més aviat posava l’esforç en passar una bona estona i gaudir de l’entorn. Era llavors quan a les curses no es regalaven samarretes tècniques, sinó de cotó, aquelles que ara van tan i tan bé per fer servir com a draps tot i que et sàpiga greu! Et podies inscriure dos dies abans i als controls hi havia entrepans i no barretes. Ja ha plogut força des de llavors.

I el Felipe perquè quan ningú corria ell, juntament amb el Jordi Font i el Xavi Serra, ja feia anys que repassaven tots els camins i corriols del terme.  Realment van ser els meus pioners i les persones a qui seguir i amb qui vaig tenir la sort de fer molts km entre setmana, empenyent furgonetes de gitanos, éssent perseguits per gossos…i mil anècdotes més.

Després n’han vingut molts i molts més, però els records dels primers/res no marxarà mai.

Us deixo aquí el breu escrit que va sortir a l’OM.

Publicat dins de BLOG | Deixa un comentari

Mala sort s’escriu també amb N de Narcís

Mala Sort

I tot just quan començava a gaudir de nou de fer bicicleta, natació i fins i tot córrer… tornem a aturar-nos. Veredicte final:

“Extensa lesión fibrilar grado 2 que afecta al músculo vasto medial y parcialmente el adductor largo del muslo derecho.  También se aprecia otro pequeño desgarro muscular en el vasto lateral. Derrame seohemático gascial en el sector interno y medio del múscul vasto medial con extensión al tejido graso subcutáneo”

Traduït al cristià, unes 8 setmanes de baixa.

Ara que s’acosta el meu aniversari, em fa pensar que a mesura que un va posant anys, també acumula una mica d’experiència, i és aquesta la que et fa ser més pacient per acabar relativitzant moltes coses que passen. Per molta ràbia que em faci, no hi ha altre remei… temps al temps i a gaudir de l’estiu ! De moment però una setmaneta amb la cama estirada 😦

PS: Bye Bye Triatló Berga, bye bye Behobia San Sebastián

Publicat dins de BLOG | Etiquetat com a , | 2 comentaris

i quan menys t’ho esperes…

Just fa un meset feia una entrada al blog parlant de la Cronomola, la meva primera cursa a la muntanya en molt de temps. Doncs tot just quan li tornava a agafar el gustet… patapam!

Anem per parts. El 27 de juliol vaig fer la cursa de l’Espluga per 7a, 8a o 9a ocasió. La veritat és que ja no recordo les vegades que l’he feta. I amb qui? doncs amb la persona que coneixo que n’ha fet més edicions, el Pere. De fet la inscripció va ser un “regal” d’ell. I poso “regal” escrit així, perquè anar a córrer a l’Espluga de Francolí el darrer dissabte de juliol a les 7 de la tarda pot ser molt dur o pot ser un infern o poden ser les dues coses a la vegada. Com ell la feia amb son fill i el carret, vaig pensar que millor gaudir-la i no anar a prendre mal. Bona decisió. Vam anar força còmodes sortint des de la darrera posició i anant avançant gent tot parlant i rient…a mesura però que van passant els quilòmetres, la pujada s’accentúa una mica més i més i més i els corredors/es ho noten de valent. De fet més o menys al km 5 vàrem haver de trucar al 112 avisant d’una noia que s’havia plegat tot just al nostre davant. (un dia explicaré el drama que és trucar al 112 i que t’atengui per teléfon una tortuga de les Galápagos quan tu vols que faci via perquè pateixes per una persona estesa al terra…) . Allò semblava Vietnam gent caient i patint moltíssim. Com l’experiència és un grau, xino xano i llestos. No era dia per fer-la en 1 hora. Després banyet i ben recuperats cap a casa. Gràcies Pere !

Tot aquest mes de juliol, aprofitant les llarges hores de llum tot i no fer cap entrada, no he parat de bicicleta, natació i sortir a córrer. Com es gaudeix a l’estiu. I com estava animat no vaig poder dir que no a una oferta del meu germà que em donava un dorsal per la Vandekames 2013.

La intenció era fer la cursa curta de 15 km però amb un desnivell força “interessant”, vora 900 metres. La sortida també era a una hora força agradable, les 17:30 de la tarda. Abans però sortien els valents que feien la de 25 km. Va ser una bona ocasió per saludar a companys que feia temps que no trobava, com ara l’Albert Buira, el Jordi Merino, Marc Balañá, Marcel Vidal… el Pere (que sempre va a totes encara que només sigui a repartir flyers de la gran cursa que organitza OBRINT TRAÇA) o el Kilian Badet…

Tot i la data i l’hora la temperatura semblava força bona, i dic que semblava perquè a l’hora de la veritat va passar factura a moltíssima gent que va plegar o va acabar amb símptomes evidents de deshidratació.

Aquest no va ser el meu cas. Quan portava vora 5 km i tot just havíem passat la primera cresta, vaig notar unes molèsties a la zona del quadricep de la cama dreta, de fet va ser com una punxada, pedrada… em vaig quedar amb la cama totalment recta, sense poder fer ni un pas i amb un dolor…

Va ser una llàstima perquè em trobava força bé i anava 4rt, però en aquesta vida i quan menys t’ho esperes… patapam. Després d’arribar com vaig poder al control i amb l’ajuda de l’Alexis (Obrint Traça), m’hi vaig posar una mica de gel per mirar si la cosa millorava una mica, però res de res. La zona afectada ni la podia tocar i vaig decidir abandonar. Mitja hora després des del control (per cert molt bona gent tots ells) em van acostar a Santa Marina on hi havia l’ambulància que em portaria de nou a Vandellòs.

Ara toca esperar i verificar durant aquesta setmana si finalment hi ha trencament o no, i en cas afirmatiu quin temps de repòs em tocarà fer.

El proper dia 15 de setembre tinc el Triatló de Berga…espero arribar-hi.

Aviat novetats !

Publicat dins de BLOG | Etiquetat com a , , , , , , , | 6 comentaris

Tornem a la muntanya?

Feia molt de temps que no tornava a fer una cursa de muntanya i què millor que fer-ho passant per un dels llocs on més m’agrada anar, a la Mola !

Els Fondistes de La Torre de Fontaubella organitzaven la Cronomola, un ascens des de la plaça del poble fins a dalt de tot en uns vora 4 km aptes només per gats, cabres i altres animals de 4 potes… perquè així és com anàvem la majoria d’estona.

Cronomola 2013

A diferència de les altres edicions però, aqueste any hi havia 2 cronos, un a dalt de tot i l’altre al final, en arribar al poble, o sigui dues curses en una. La crono escalada i la cursa global d’uns 13 km.

Això ho vam saber en arribar. Ni jo ni l’Avel.lí n’estàvem al corrent…però bé, ja que hi érem…ho faríem igualment oi?

Al final crec que em puc donar per satisfet després de molt de temps sense fer muntanya de com va anar tot plegat. 10é classificat (31:46) a la pujada i 11é (1:24:43) en acabar (havia de mantenir totes les dents al seu lloc perquè al migdia anàvem de boda). Les cames no donaven per a més. El dia anterior havien caigut 104 km de bicicleta de carretera fent la ruta Casa-Coll Teixeta-Coll Porrera-Prades-Febró-Mussara-Vilaplana-Urb.Portugal-Alforja-Les Borges-Riudoms-Casa.

Però el millor de tot plegat va ser la companyia i que no vaig tenir molèsties al turmell. Només amb això ja va valdre la pena el matí.

Cronomola 2013 5

Publicat dins de BLOG | Etiquetat com a , , , , | 2 comentaris

Un, dos, tri

Després de l’1 (EM Salou)  i el 2 (Triatló Balaguer)… anirem a pel “tri”. Tornarem a preparar un nou triatló. En aquesta ocasió el Sailfish Half-Triatló de Berga. Tenim tot l’estiu per endavant per millorar moltes coses encara i retrobar les sensacions amb el peu… encara no el tinc del tot recuperat.

halftriatloberga2013Us deixo amb la promo que varen fer per l’edició del 2012. Pinta bé oi?

Sailfish Berga Half Triathlon 2012 from namussfilms on Vimeo.

Publicat dins de BLOG | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Detall SORTIDA GRUP CCT “COLLETS”

SORTIDA GRUP CCT “COLLETS” de NarcisDomingo en Garmin Connect: Detalles.

Publicat dins de BLOG | Deixa un comentari

Triatló Internacional de Balaguer, fet !

Encara amb el bon regust del meu debut i de tota l’experiència viscuda a Salou, vaja com es diria habitualment, quan encara em durava la “recalentada” de motor, vaig inscriure’m al Triatló de Balaguer. A mesura que s’anava acostant la data, me n’adonava de que tot i ser la mateixa distància, allò no tindria res a veure amb Salou. I així va ser.

A les 14:00, per començar ja es va retallar un tram de la natació degut a que l’aigua tenia una temperatura baixa (la veritat és que aquest mateix diumenge tarda a Cambrils crec que encara hi estava més), i també degut a les nombroses algues que van fer dels 1100/1200 metres nadats una aventura de supervivència. Entre cops, branques, verdet i aigua marronosa vaig poder sortir en 17’50” un temps molt discret, però com he dit es tractava de sortir viu d’allí.

Caminar una estona i transició fins arribar a la bici. A diferència de Salou, tot va anar més rodat, i és que aquesta vegada no em vaig posar a parlar amb ningú pel camí hahaha… La bici es presentava com el sector clau a Balaguer. Un circuit més exigent, en un horari més complicat. 90 km igual que a Salou, però amb 1600 m de desnivell positiu i rampetes del 12, 14 i fins el 17%. Em vaig quedar a mitja taula, posició 113 dels 266 participants. El temps, 3h24’52”, força satisfet ja que pensava que em cauria una castanya a sobre.

Ja només faltava córrer, allò que porto millor teòricament. I sí, dic teòricament, perquè no va ser així aquesta vegada. Des del km 0 al km 12/13 amb el flat (“flatu” pels amics). No podia respirar, em costava avançar i era un infern, mai més ben dit. Els km passaven amb més pena que glòria, alguns per sota 5, d’atres, molts, per sobre de 5’/km… al final em va caure 1h49’10” el 80é millor temps i crec que el meu pitjor temps en mitja marató que recordi. Sort de mon germà, l’Alba i el mascareta petit que havien pujat i que animaven juntament amb la Marina, la Magda i el Miquel… Els seus crits d’ànim ens ajudaven a tots els “Dead Man Walker” que transitàvem per Balaguer.

Temps final, 5h31’52”. Tenint en compte que tot el personal que ve a Balaguer està força més curtit que jo (pardillo), no em queixaré pas del temps fet.  Nota final: necessita millorar !

Possiblement però, el que més em va agradar del dia, va ser el bon rotllo entre els companys del Cambrils Club Triatló. El que vam riure no té preu, ni amb la Mastercard es compra. Felicitats a tots ells pels seus respectius super cronos, i molts ànims als qui no van poder acabar per diferents motius. Ja tinc ganes de tornar a fer una nova expedició CCT !

Publicat dins de BLOG | Etiquetat com a , , , , , | 1 comentari

Se’ns ha girat feina…

Triatló Internacional de Balaguer…veurem com va.

Publicat dins de BLOG | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

El mur de la creu, qui s’atreveix?

A continuació un vídeo de youtube on es veu gràficament com “les gasten” a Balaguer. La millor manera d’acabar el tram de bicicleta d’un triatló :

Publicat dins de BLOG | Etiquetat com a , , , , , , , | 2 comentaris

Extreme Man Salou 2013: Atrapem somnis, dibuixem somriures

Aquest és el comentari que em va deixar a twitter un company (@joshricart71), i em va agradar molt. Realment és així. Ens posem fites, reptes, en el fons somnis que volem aconseguir i que ens fan sentir vius. En aquesta ocasió es va aconseguir, d’altres vegades no és així. Després de la decepció d’haver-me donat de baixa de l”utmb 2013, les sensacions de la lesió al turmell que encara no eren tampoc prou bones…vaja que tot era una mica caòtic. L’Extreme Man era una bona oportunitat per oblidar-ho tot i fer foc nou.

Així va ser. Després de 6 mesos d’empassar-me moltíssima aigua amb clor, d’acostumar les meves parts noves de nou, al tacte del sillín d’una bici i de córrer molt poquet (215 km en 6 mesos i mig), el resultat va ser un matí increïble.

Durant tota la setmana ja hi havia un “rigu-ragu” que em deia que s’acostava quelcom important. Les nits costaven més de passar, i adormir-se cada nit era més feixuc. Quasi sense adonar-se’n ens vam plantar al divendres 3 de maig. Des de la mitja de Mollerussa que no em penjava un dorsal, i no sentia “l’agradable” pressió que suposa haver de competir. Una vegada recollit el dorsal a Salou, es començava a intuir tot el festival que hi hauria aquell cap de setmana.

Dissabte 4 de maig: Pel matí darrera sortida de bicicleta per a estirar les cames i provar el nou “mono” que molt amablement em va deixar el presi del club, en COCO (Mai li estaré prou agraït per tot). Temps per copsar el bon ambient que ja hi havia i també per confirmar que els nervis meus estaven “on fire”. I per la tarda accès al BIKE PARK, o el que és el mateix on es deixaven les bicicletes dels vora 1300/1400 participants, a punt per l’endemà (Sí, nosaltres també vam fer números del valor que hi havia en aquella filera que no s’acabava mai de bicicletes; uns 4/5 milions d’euros, sobre rodes), i les dues bosses corresponents a les transicions.

Diumenge 5 de maig: Despertador a les 5:00, una dutxa, un esmorzar no massa pesat però ric en aliments que et poden ajudar, agafar els “trastets” i cap a Salou amb la Rosa. De 6:30 a 7:15 es podia entrar de nou al Bike Park pre revisar si les rodes s’havien desinflat, posar els bidons, acabar de completar les bosses de les transicions, etc. Feia goig de veure tot plegat.

Ràpidament i entre tensión, nervis i una mica de tot, posar-se el neopré havent-se untat abans amb oli tot el que fes falta, per tal d’ajudar després a que aquest sortís ràpidament. Foto de grup amb els companys de club, amb qui hem compartit moltíssimes hores aquests dies, i foto de grup amb més gent de Riudoms. Temps per saludar al @xela (sort que va venir ell a veure’m, perquè jo no veia a ningú a aquella hora), darrers consells i cap a la platja a veure la primera sortida dels PRO (dígase professionals) i resta de primers 400 triatletes. Sense cap dubte, aquest és un dels moments més especials de tot el dia. Tothom que té ganes, força o li ve de gust venir a aquelles hores a la platja ho confirma. És molt i molt bonic veure com surten a l’aigua.

A mi em tocava la segona sortida, a les 7:40. Darreres bromes amb el Jaume Aranda, darrers consells i molts ànims per als dos pardillus que s’estrenaven en mitja distància.

1,9 km natació: Per molt que la gent et digui que hi ha tensió, nervis, cops…la realitat és sempre molt pitjor. L’angoixa s’apodera de més d’un quan nota que l’estiren del peu, que t’enfonsen a l’aiuga…les aproximacions a les boies eren un cúmul de nervis entre la gent. Encara no entenc perquè es posen neguitosos. Sigui com sigui crec que no vaig fer un mal paper, tenint en compte que fa un any que he començat a fer-ho.  37’23” i millor 373é temps de tots els participants.

T1: la primera transició és digne d’estudit, i dic això perquè encara no entenc com vaig poder “gastar” 7’14” per treurem en neopré, que va sortir fàcilment i posar-me les sabates d’anar en bici. Sí, també és veritat que em vaig trobar un company al vestidor i vam riure i parlar una estona hahahah potser va per aquí la cosa 😉

90 km bicicleta: sempre havia pensat que era la part que més em faria patir. No portava massa rodatge fet i el circuit era bastant exigent, vora 1000 metres de desnivell positiu, amb el coll d’Alforja, coll de Porrera i la Teixeta com a punts claus. Tenia previst provar d’arribar a una mitja de 26km/hora (3h30/3h40), per la gent molt posada això no és res, però jo pensava que seria tota una fita poder acabar amb aquesta velocitat. No sé com va ser, però em vaig trobar molt agust pedalant i pedalant, avançant km i sense tenir la sensació de cansament a les cames. També és veritat que un no ho pot donar tot aquí, perquè després al darrer tram es paga molt car. Sorpresa ! 3h10’21” i una velocitat mitja de 28,37km/h. Content molt content. Millor 458é temps en global. Progressa adequadament, però necessita millorar. Aquesta seria la nota final aquí.

T2: tocava ara deixar la bici on l’havia trobat, sense errades, sense cometre infraccions i calçar-me les sabatilles per a córrer la mitja marató. Aquí també vaig invertir massa temps, 5 minuts d’or. Però aquests tenen excusa, vaig esperar-me per entrar al WC a fer un riu…hahahah els triatletes també tenim les nostres necessitats.

21 km running: Era una incògnita saber com respondria el turmell i el tibial posterior. 6 mesos i mig després i amb plantilles noves, era la primera vegada que el posava a prova. Com a mostra només cal dir que en aquest període de temps havia fet quasi els mateixos km nadant a la piscina que corrent. La màxima distància havia sigut 14 km això sí rodant molt bé i sentint-me molt còmode. Però després de nadar i fer la bicicleta les cames no són les mateixes. Què va passar? Doncs que amb l’emoció del bon temps fet en la bici vaig sortir disparat i fent els 3 primers km a 4 i per sota 4’/km. Vaig dir-me a mi mateix, “xato…o afluixes o no arribes ni al km 10 així”…o sigui que vaig baixar una mica la velocitat i vaig deixar que els km anessint caient i caient. El circuit no era massa fàcil, hi havia una pujada al 6/7 duríssima on molts optaven per fer-la caminant. A més la caloreta apretava de valent. Sort dels molts avituallaments posats per l’organització (crec que força bona per cert). Finalment 1h34’50” a ritme de 4’29”/km. Millor 155é temps en global.

Entrada a meta: Emocionant, molt emocionant. Per un moment em va passar pel cap tot el treball fet, els nervis i neguits patits que culminaven en una molt bona marca a nivell personal, i amb una satisfacció grandiosa.

Felicitar també a tots els companys i companyes que també van participar i acabar tots i totes la prova. Va ser un dia espectacular. I menció especial també al primer lloc obtingut en la classificació per equips on l’Aitor, el Ricard (mon germà) i el Vieito van volar per aconseguir pujar a dalt de tot del podi.

Sempre acostumo a tancar aquestes cròniques amb agraïments. El primer per la ROSA que més que mai, ha patit amb mi aquests mesos i qui també es va emocionar al veure’m entrar a meta. Al meu club, Cambrils Club Triatló, on he tingut la sort de caure i trobar tot una colla de companys amb qui gaudir d’aquest esport com mai, i sobretot passar-ho molt i molt bé, gràcies Raul’s, Rafa, Tekis, Vaque, Ivan, Aitor, Luis, Tarrats, Jordi’s, German, Fernando, Eddy, Eloy, Alex, Marc,Ito, Tole…i les seves respectives. Al meu personal trainer, Manel qui ha fet de psicòleg i entrenador a la vegada. Al presi del club, en COCO que també sempre ha estat al meu costat. I a qui a través de Fb, Ig i Tw m’han anat animant. A tothom gràcies…això només ha fet que començar.

Publicat dins de BLOG | Etiquetat com a , , , , | 3 comentaris

Tot arriba…

20130504-221655.jpg

Quasi sis mesos després demà arriba el meu debut el triatló. Molts nervis i molta il.lusió…per la resta haurem d’esperar.

Imatge | Posted on by | Deixa un comentari